Quan t’aixeques al matí, per
uns segons, sembla que tot hagi estat un mal son. Però després poses els peus a
terra i tornes a sentir el mal d’esquena, de braços…i recordes que tot just fa
una setmana semblava que el món s’acabava. Part de l’Aran desapareixia sota un
llençol feréstec i descarnat d’aigua, fang i pedres. La por, l’impotència, la
tristor i la ràbia es van apoderar de tots nosaltres i ens han foradat l’ànima d’una
manera difícil d’explicar sense que alguna llàgrima et rellisqui per les
galtes.
Però tot i això, tot un
poble valent i enèrgic va sortir al carrer, armat amb pales, aixades i
escombres per combatre els efectes de la natura, per intentar apaivegar el
sentiment d’impotència que ens recorria el cos i sobretot, per fer pinya els
uns amb els altres, per ajudar-nos i consolar-nos, i per recuperar la
normalitat el més aviat possible, amb serenitat i fins i tot amb humor. Com va
dir algú aquests dies: “si això mai ens ha de tornar a passar, jo vull que
m’agafi a Les”. Doncs jo també!
Manquen paraules per
descriure aquest cúmul d’emocions i sentiments barrejats en veure una mostra
de solidaritat tant gran de tot un poble, Les, que va estar, i de llarg, a
l’alçada d’unes circumstàncies que ens superaven a tots. Una gent
extraordinària que fa que et sentis orgullosa de viure en aquest indret. Unes
dones increibles i invencibles, valentes i fortes. Nens i nenes que han estat
un exemple per tothom. Uns bombers, els nostres “pompièrs”, que una vegada més
han demostrat la seva professionalitat i amor per aquesta vall…la llista és
llarga, per sort. I l’emoció és encara més forta quan recorres pobles com Arties o Era Bordeta i comproves
els efectes de la riuada. La Garona ens ha unit per sempre amb tots ells i elles.
Ara, passada ja una setmana,
encara queda molta feina per fer. Recuperar els nostres pobles, cases i negocis, carrers i
carreteres i intentar salvar una temporada turística que ja no era massa
animada i que ara s’aguanta pels pèls. L’Aran està tocat, sí, però encara queda
molta vall per visitar i per gaudir, no ho dubteu! Avui, més que mai, aquest
petit país vol acollir amb els braços oberts als seus visitants. Tenim molt per
oferir.
Sigui com sigui aquesta és una de les cares de la moneda. Però en queden d’altres, entre elles moltes
preguntes que algú haurà de respondre en algun moment.
A mesura que la normalitat
ha anat guanyant terreny a casa nostra, arriben preguntes i dubtes que ens
assalten a tots:
Van rebre els municipis l’alerta
per desbordament amb prou temps per actuar?
Algú ha demanat l’ajuda de
l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat? Qui ho havia de
fer?
Es podia preveure que el riu
creixeria tant i tindria aquests efectes?
Quin paper han jugat els
embassaments i preses d’alta muntanya en tot això?
Ha fallat la previsió? Crec
que la resposta, malauradament per a tothom, és sí. I m’agradaria equivocar-me
i haver de rectificar, de fet n'estaria encantada.
No parlaré de qüestions
tècniques (per comprendre-ho una mica recomano l’article de l’ambientòloga
Mireia Boya sobre aquests temes http://blogterritoria.wordpress.com/2013/06/21/planificar-el-risc/),
però sí que vull deixar constància d’aquesta reflexió, des del respecte i la
serenor de qui pot comprendre que gestionar un fet com aquest no és fàcil, però
que crec és compartida per molts veïns i veïnes sobre la gestió dels efectes d’aquesta
riuada.
El president Hollande va
visitar els pobles afectats per l’aiguat el segon dia. Potser que només sigui
un gest però potser, també, que el sentiment d’abandonament, sobretot de la
gent del Baish Aran, no hagués calat tant endins si aquí hagués passat quelcom
semblant. I no cal anar més enllà ni buscar tres peus al gat, simplement és una
qüestió d’empatia.
No s’ha instal·lat cap
centre de coordinació oficial a nivell de tot l’Aran, més enllà dels gestionats
pels bombers en cada població, on es poguessin coordinar i gestionar les
tasques a realitzar i on el voluntariat disponible pogués redirigir-se cap a
zones a on fos més necessari. Han estat les xarxes socials, facebook, twittwer
i whatsap les què han fet aquest paper des de les iniciatives dels veins i
veïnes dels nostres pobles, els grans herois d’aquest mal son.
Semblaria doncs que alguna
cosa ha fallat i caldran explicacions ben argumentades i que no sonin a excuses
en algun moment, perquè l’Aran i la seva gent s’ho mereixen.
Però vull acabar com he
començat, parlant de la nostra gent, de la meva gent. L’orgull i l’emoció que
sento quan recordo aquesta darrera setmana serveixen per mirar endavant amb
esperança. Una esperança que em fa reforçar la fe en les persones i en tot allò
que som capaços i capaces d’aconseguir units en la recerca d’un objectiu comú.
La solidaritat és un valor de la societat aranesa, més que mai ho hem
demostrat. Tant de bo aquesta llavor què hem sembrat aquests dies doni fruits
la resta de la nostra vida! De nosaltres dependrà.