14 de nov. 2012

¡Ay, señor, señor!

Alguien debería recordar al acalde de Vielha que confundir partido y país es, además de inmoral, una práctica peligrosa que parte de la base que el ciudadano “no se entera de nada” y, por tanto, tiene nula capacidad de crítica y decisión.
Hoy se publica una entrevista en el Segre al señor Moga. He de reconocer que he tenido que leerla un par de veces, por si se me había pasado el mensaje que el alcalde quería transmitir, pero no he tenido demasiado éxito en el intento. Bueno, cuando hablo de mensaje me refiero a alguna propuesta concreta sobre, por ejemplo, cómo plantar cara a esta feroz crisis o cómo mejorar la calidad de vida de nuestros conciudadanos. De este tipo no lo he encontrado, pero sí que había algún otro mensaje muy claro.
A la pregunta: “Una Catalunya  millor” era el lema de CiU en 2012. ¿Era broma?”, el alcalde responde: “¡Ni mucho menos! En dos años hemos creado un proyecto que nos hace ver que podemos tener una Catalunya mejor”…no sé a qué proyecto se refiere, francamente. Quizás al aumento de hasta el 22’5% del paro en Catalunya o a la aprobación de la reforma laboral por parte del PP y que CiU votó a favor. Bueno, o a lo mejor al aumento de la pobreza en Catalunya hasta ocho puntos por encima de la media europea, o al euro por receta, o a lo mejor a los tres euros para llevar el “tupper” al colegio…sí, podemos tener una Catalunya mejor, de hecho ya la teníamos y CiU la ha aniquilado.
La siguiente pregunta que le hacen al señor Moga: “”La voluntat d’un poble” es el lema de ahora. ¿Todo el pueblo es CiU?” y el alcalde responde: “Catalunya es Catalunya y el 25 debe expresar su voluntad de estar al lado de su presidente o no”. ¡Ay, Señor Moga! las cosas no son así. Estas elecciones, convocadas de manera totalmente irresponsable por su partido para tapar la mala gestión que ha llevado a cabo en la Generalitat, no son un referéndum de apoyo al señor Mas. Que no, CiU no es Catalunya, aunque ustedes quieren que lo parezca. En estas elecciones los ciudadanos y ciudadanas escogerán a quiénes mejor les parezcan para dirigir el país,y lo harán en base a aquellos compromisos que cada partido presenta en su programa electoral. Compromisos que, por desgracia, su partido acostumbra a no cumplir, en Aran ya lo hemos comprobado. Esperemos que puedan perder esta fea costumbre muy pronto, porque de lo contrario habrán jugado con fuego sin tener el extintor cerca.
También le preguntan  si Aran quiere independizarse, a lo que el alcalde de Vielha responde con un tajante “no, Aran forma parte de Catalunya”. Bueno, digo yo que si estamos por el derecho a decidir de Catalunya, deberíamos también estarlo por el de Aran respecto a Catalunya, si llega el caso. O quizás el señor Moga  olvida que los derechos de unos empiezan donde acaban los de otros.
Y finalmente algo que me ha desconcertado: el alcalde asegura que se ha bajado la tasa del agua…no sé, quizá deberíamos preguntar a todos los vecinos y vecinas del municipio a los que les ha llegado ya el recibo del agua de este año…ay, señor, señor!

12 de set. 2012

Talent e umanitat


Deth mèn pas peth Conselh Generau d’Aran en sauvi fòrça boni rebrembes. Siguec ua experiéncia vitau fòrça interessant e tanben profitosa dera que n’aprení un pilèr de causes. Aprení eth valor der esfòrç e deth trabalh, e de coma un corròp de persones, damb era motivacion de besonh, pòden esdevier un equip coesionat e ilusionat capable de dar çò de melhor de cadun. Sauvi tanben un bon recòrd des projèctes e iniciatives qu’amièrem entà dauant e qu’eth temps, quan l’an deishat, s’a encuedat de jutjar.
Un d’aguesti projèctes sigueren, sense dubte, es talhèrs de teatre en aranés. Era sua acuelhuda superèc totes es expectatives e se n’amièren a tèrme diuèrses edicions.
Eth teatre ei un plan bon esturment de dinamizacion e normalizacion dera lengua, ath delà de, coma demostrèren aguesti talhèrs, resultar un potent element de coesion sociau. Malurosament, es actuaus responsables des airaus lingüistics deth Conselh Generau non an volut contunhar damb aguesta iniciativa, tot e era demana existenta, sense mès motiu aparent qu’eth d’èster quauquarren qu’encetèc un aute govèrn de diferent color politic. Ua mòstra mès dera vocacion de servici e dera preocupacion pera lengua des nòsti actuaus governants e des sòns comisaris politics.
Sigue coma sigue, es talents d’auançar dera societat civila son tostemp mès fòrti qu’es premises partidistes, e d’aqueri prumèrs talhèrs de teatre en neishec ua petita companhia, “Persones d’Aran entà toti”, que deman estree era sua dusau òbra “Qui mane ací?” en Barcelona. Tota ua hita, en prumèr lòc entà toti eri, que damb eth sòn esfòrç ac an artenhut, e entara sua directora qu’ac a hèt possible, e en dusau lòc entara nòsta lengua.
E ac an hèt soleti. Sense lèu implicacion dera maxima institucion aranesa, qu’en cap moment a creigut en aguest projècte. Ben, ne en aguest ne en cap, aumens per çò que hè a lengua e cultura. Pròva ne son era encara manca totau e absoluta de cap projècte visible mès d’un an dempús des eleccions, ne ua soleta publicacion en aranés ne cap senhau que mèrque un minim interés en desvolopar era lengua e cultura pròpries d’Aran, mès enlà dera anecdòta.
“Persones d’Aran entà toti”, coma an hèt abantes era gent de “Era cabana” en Les, an encetat un camin que place en mapa eth teatre en aranés, cadun damb eth sòn estil e perspectiva, mès en tot cas damb ua qualitat artistica que melhore damb eth temps.
Des d’aciu donc, felicitats as “Persones d’Aran entà toti” pera perseverància e peth talent. Qu’aqueres emocions que vòlen transméter damb es sòn teatre de conciéncia arriben a tocar era anma d’aqueri que l’an grisa e gelada e que non son capables de veir mès enlà des sòns interèssi, mès pròpris d’un maquiavelisme feudau que deth sègle 21.

27 d’ag. 2012

Ego, me, mei


Una de las cuatro virtudes clásicas de occidente es la prudencia, es decir, actuar de forma justa, adecuada y cautelosa. Es cierto que, a veces, puede resultar dificil aplicarla en nuestras acciones cotidianas, en nuestro día a día, no obstante resulta del todo imprescindible que esté presente, es más, que se ponga en práctica siempre, en el ejercicio de las responsabilidades públicas. Pero esto parece tan sólo teoría cuando de lo que hablamos es de la gestión del síndic Barrera al frente del Conselh Generau d’Aran.
Nadie pone en duda la dificultad de gobernar en tiempos de crisis como los que vivimos, son necesarias grandes dotes de negociación y perseverancia, se debe contar con un equipo preparado y cohesionado capaz de hacer frente a las numerosas dificultades que van apareciendo en el camino. Pero, aunque así sea, la responsabilidad sobre los ciudadanos y ciudadanas y sobre la dignidad y rigor de la institución que se gobierna, deben estar por encima de cualquier otra cuestión partidista y egocéntrica. Eso si realmente se cree que la politica, la gestión pública, es la búsqueda del bien común.
Estos últimos días he podido comprobar como el Conselh Generau ha colocado en diferentes iglesias aranesas una placa con el texto: “El Mgfc. Sindic de Aran, sr. Carlos Barrera Sánchez, inauguró la iluminación ornamental de esta iglesia el día 28 de septiembre de 2012. Actuación financiada por la Fundación Endesa”. Puede sorprender que a finales de agosto ya esté colocada una placa con fecha de finales de septiembre, pero esto sería sólo la anécdota si no se posee toda la información al respecto.
A primeros de abril de 2011, en la anterior legislatura, el Conselh Generau, presidido por el sindic Boya, conseguía firmar un acuerdo de financiación con la Fundación Endesa de 66.000 euros para la iluminación de catorce iglesias del Valle de Arán, cumpliendo así con uno de los objetivos que el anterior equipo de gobierno en el Conselh se había marcado: la difusión y puesta en valor de nuestro patrimonio histórico y cultural.(Ver link)(http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1192&Itemid=98). Más tarde, el 16 de junio, el ya entonces sindic en funciones F. Boya, presidió el acto de encendido de esta iluminación en la iglesia de San Félix de Vilac. (Ver Link) (http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1215&Itemid=98)
Ahora, tras un año y tres meses del actual gobierno del Conselh Generau d’Aran, y tras un más que escaso y gris balance de sus acciones e iniciativas durante este período, el sindic Barrera se otorga el mérito de estas obras. Unas obras que han sido posibles gracias al trabajo de los técnicos y al empeño del anterior gobierno del Conselh, así como evidentemente a la Fundación Endesa. Quizás lo haga, quién sabe, para poder tachar algo de la lista de pendientes, aunque su gobierno no haya tenido nada qué ver y aunque eso suponga un flaco favor a la máxima institución aranesa, que debería estar por encima de los nombres.
Esperemos que, de la misma manera que el hábito no hace al monje, el tiempo que todo lo juzga, sea quien dé o quite razones. Aran y su gente bien lo merecen.

16 d’ag. 2012

Ne aigua!

En mes de seteme harà vint-e-dus ans que comencè a barar en ua còlha de dances tradicionaus araneses. Era curiositat e es ganes me héren a entrar en aguest mon deth folclòre, e coma jo, tantes e tantes persones, joenes e non tant joenes, que dèishen ua part deth sòn temps entà mantíer viues ues dances e ues musiques que, d'ua auta manèra segurament ja non existirien. E non sonque aquerò, es còlhes de dances en Aran s'an convertit damb eth temps en un element primordiau de dinamizacion e integracion culturau e sociau, atau coma en un signe d'identitat pròpri. Ues còlhes que suberviuen gràcies ara volontat des sòns compausants e, sustot des sues direccions, e que non tostemp an recebut eth supòrt de besonh d'institucions e administracions.
Totun aciu son e coma cada ostiu, passegen es sòns espectacles per tota era Val d'Aran, en hèstes majors e actuacions organizades peth Conselh Generau. An darrèr d'an, dançaires e musics animen es places des nòsti pòbles, a on s'i apròpen toristes e autoctòns. Aguestes actuacions corren a cargue deth Conselh Generau, e eth pòble qu'acuelh es dances acostume a arregraïr as còlhes damb un petit refrigèri en acabar era actuacion. Ara ja calerie díder, acostumaue. Entà suspresa, e indignacion tanben, de dançaires, musics, pairs e mairs e membres des còlhes, er Ajuntament de Vielha Mijaran a decidit non convidar as gojats e gojates qu'actuen en Vielha en tot alegar retalhades ena despena. È de díder que, coma membre d'aguestes còlhes e coma còsso der Ajuntament, è sentut vergonha en conéisher aguesta notícia. E ei que resulte lèu un insult entà totes aqueres persones que se dediquen a mantíer viua era nòsta cultura, sense recéber arren a cambi, qu'aguest consistòri, que ven de gastar-se 65.000€ en un Festivau d'Arts Digitaus (que n'a costat ath torn de 150.000€ en totau) non pogue pagar ne un vaso d'aigua a un corròp de persones qu'ajuden a dar a conéisher eth país e dinamizen en pòble en plea sason toristica d'ostiu.
Sonque me quede demanar qu'er equip de govèrn der Ajuntament de Vielha Mijaran tròbe lèu eth nòrd, pr'amor qu'ara madeish da era imatge d'anar totaument ara deriva. Quin prètz a ua caisha de refresqui?

23 de maig 2012

Blancaflor ei mòrta!

Blancaflor, era eroïna dera legenda d’Era Maladeta, simbèu d’esfòrç, coratge, amor, tolerància, solidaritat, aunestetat, a passat a melhor vida.
Er actuau govèrn de Convergéncia Democratica Aranesa en Conselh Generau d’Aran a decidit eliminar es Prèmis 17 de junh, es prèmis nacionaus d’Aran, des quaus Blancaflor n’ère eth guerdon. Aguesti prèmis neisheren en 2008 damb er objectiu de reconéisher eth trabalh e esfòrç de persones e collectius enes airaus dera cultura, der espòrt, era promocion economica e era accion sociau. Uns prèmis qu’artenheren era implicacion  e complicitat dera ciutadania, que damb es sòns vòts decidien as premiadi. Aguesti guerdons s’entregauen era vesilha dera Hèsta d’Aran, amassa damb es prèmis literaris, en encastre de Mijaran. Un acte e un lòc que dignificauen encara mès era hèsta deth 17 de junh.
Mès tot aquerò, malurosament, ja ei istòria. E, peth moment, sense que se’n coneishe eth motiu oficiau. Totun, era justificacion “off the record” ei ben clara: tot aquerò qu’age encetat er anterior govèrn d’Unitat d’Aran a de desparéisher pr’amor qu’ei mau hèt e non servís entad arren, encara qu’açò sigue en detriment deth pròpri país e des sòns ciutadans. En son exemples tanben eth parc de léser en Plan Batalhèr o era non metuda en foncionament encara deth Parc deth Portilhon o deth Centre d’Innovacion de Casau. Toti eri projèctes damb vision de futur, ua vision que a CDA quede clar que li manque.
Tot ena vida qu’ei melhorable, e segurament es Prèmis 17 de junh tanben ne podien èster. Totun me còste compréner aguesta manèra de hèr es causes tant primària e incoerenta. E digui incoerenta pr’amor que pensi qu’un partit que parle dera identitat nacionau coma se sonque siguesse dera sua proprietat e que, massa soent, s’embolique ena bandèra entà justificar es sòns actes, prescindisque d’uns prèmis coma aguesti, que volien representar eth coratge e eth valor d’un pòble coma eth nòste, que reconeish as sòns ciutadans eth trabalh que desvolopen en favor dera societat, non a mès explicacion qu’era dera “vendetta” politica e era de voler aplicar era teoria dera tèrra cremada. Ei eth personalisme portat ar extrem mès ridicul, ei méter eth govèrn ath servici deth partit e non pas eth deth govèrn ath servici dera societat. E en aguest cas era excusa dera crisi economica non justifique guaire er hèt, eth reconeishement non a de besonh sòs ne granes inversions, sonque a de besonh volontat. Ei francament trist.
Non voi pas qu’açò s’interprète coma ua reaccion infantila a ua accion que, encara que legitima, me permeteratz que diga qu’ei francament qüestionabla, encara que pensi qu’ara, enes difícils e complicadi moments que mos a tocat víuer, es govèrns mès que jamès an de prebotjar es valors que Blancaflor e aguesti Prèmis 17 de junh representauen: er esfòrç, era solidaritat, eth coratge…Totun aquerò entar actuau govèrn deth Conselh Generau d’Aran non ei important, a mès valor arrasa’c tot encara que non i age alternativa. E aquerò ei çò que mès m’entristís, tot ei melhorable e arren ne arrés imprescindible, mès en tot cas i a d’auer ua auta opcion, un plan B…mès non ei atau, non i a projècte, ne ambicion, ne responsabilitat. Sonque qu’auem hum. Sòrt n’i a totun de qu’era nòsta societat civila, encara se botge e innòve, de qu’es professionaus que trabalhen dia darrèr de dia entà qu’era ahlama non s’amòrte non se dèishen portar per aguest còp d’aire de deishadesa e grisor. Aué, totun, Còrdehèr, eth pèrfid gigant que perseguic a Blancaflor entà sosmeter-la, a artenhut eth sòn objectiu. Blancaflor ei mòrta e dilhèu n’i aurà que la traparàn de mens. Se mès non m’agradarie pensar qu’eth sòn esperit mos acompanharà tostemp, Aran atau ac merite.

30 d’abr. 2012

¡No somos azules!


"Vivimos malos tiempos", es seguramente una de las frases más repetidas de la década. La apatía, la desconfianza y la tristeza se han instalado en nuestro día a día de tal forma que nuestra sociedad se ha convertido en la sociedad del miedo y la inseguridad.  Y ya se sabe: miedo y bienestar no combinan bien.
Parece pues que la esperanza ha desaparecido de nuestras vidas y que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, incluso los hay que se atreven a decir que nos lo hemos buscado por arriesgar demasiado… pero resulta ya evidente que esta actitud no nos va a ayudar para nada.  De hecho nuestra tristeza y desmotivación son el combustible ideal de todos aquellos que aprovechan que no estamos en guardia para embestir y atacar sin ningún tipo de prejuicio aquello que tanto costó conseguir: nuestros derechos. Y nos están ganando la partida. Por eso debemos reaccionar.
Desde aquí reivindico pues nuestro derecho a ser optimistas, porque ahora más que nunca necesitamos una dosis de ilusión y esperanza inyectada directamente en vena para despertar de esta pesadilla de una vez. Y es que ya hemos comprobado que viendo la botella medio vacía no hemos llegado muy lejos.
Somos capaces de levantarnos y hacernos escuchar. Juntos podemos hacer que el mundo sea un lugar más justo y solidario, que no niegue la ayuda a quien la necesita de verdad ni convierta al rico en más rico y al pobre en más pobre. Un mundo menos líquido, más auténtico.
Porque así nos quieren, hundidos en nuestras miserias, abatidos y sin energía para reaccionar. Azules, tristes y sin aliento. No nos resignemos,  ¡no somos azules!

21 d’abr. 2012

Imaginacion, se vos platz!


Aguest mes de mai harà un an des eleccions municipaus e ath Conselh Generau d’Aran enes que CDA passèc a governar ena maxima institucion aranesa. Cèrtament a estat un an complicat pr’amor dera crisi economica e sociau que patim e qu’a condicionat en bona mesura es accions des administracions estataus e autonomiques, e tanben dera administracion aranesa. Totun, dempús des mesi passadi me resulte inevitable plantejar era qüestion de s’era crisi economica ei finaument eth motiu o comence a èster dejà era excusa entara inaccion e eth desinterés.
En moments de restriccions economiques es prumèrs airaus que se’n resenten son es dera cultura, ei eth prumèr lòc a on es recorsi se retalhen. Ei atau. Mès, se quauquarren a de bon eth mon dera cultura e dera creacion, ei que, a manca de sòs, era imaginacion resulte eth melhor aliat. Crear hilat, prebotjar era participacion ciutadana e der associacionisme culturau pòt èster ua bona medecina entà contrarrestar era manca de recorsi e poder amiar entà deuant ua politica culturau solida e definida. Totun, malurosament de tot açò, dempús d’un an, non n’i a ne rastre: ne imaginacion, ne creativitat, ne projècte. Se me hè fòrça trist e sorprenent que, en un an de govèrn convergent en Conselh Generau d’Aran era produccion culturau e literària per part dera maxima institucion a estat nula. Arren. Ne tansevolh s’a organizat cap activitat entà celebrar eth dia deth libre aguest 23 d’abriu, ua celebracion que sonque se harà visible gràcies ath trabalh de Lengua Viua. A on ei eth projècte culturau e lingüistic der actuau govèrn deth Conselh Generau? Quini objectius an? Per qué non se visualizen?
Aumens a jo me desconcèrte fòrça qu’era cultura e era lengua, que son era rason d’èster des nòstes institucions e dera nòsta identitat coma pòble, age un papèr tant e tant praube laguens d’aguest govèrn que tanti viatges s’a autodefinit coma nacionalista. E era manca de sòs non acabe d’èster ua rason massa convincenta.
Des d’aciu les encoratgi entà qu’ac sagen, entà que placen ara cultura, en sòn significat mès ampli, e ara lengua pròpria d’Aran en lòc que meriten e acaben per hèr aunor ath trabalh e esfòrç de tantes e tantes persones d’aguest país que trabalhen desinterassadament entà mantier-les viues. Pr’amor que meritam un govèrn motivat, valent e actiu, e non pas un govèrn gris e amortat.

15 de febr. 2012

José Saramago:
Nosotros tenemos razón, la razón que asiste a quien propone que se construya un mundo mejor antes de que sea demasiado tarde, pero o no sabemos transmitir a los demás lo que es substantivo en nuestras ideas, o chocamos con un muro de desconfianzas, de prejuicios ideológicos o de clase que, si no logran paralizarnos completamente, acaban, en el peor de los casos, por suscitar en ...muchos de nosotros dudas, perplejidades, esas sí paralizadoras. Si el mundo alguna vez consigue a ser mejor, solo habrá sido por nosotros y con nosotros. Seamos más concientes y estemos orgullosos de nuestro papel en la Historia. Hay casos en que la humildad no es buena consejera. Que se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste.

5 de febr. 2012

Reflexió


No sé si Rubalcaba serà un bon secretari general del PSOE, ni si Chacón ho ha fet tot tant malament, ni si tot plegat és tant desastrós per al PSC com alguns diuen o voldrien...n’hi ha que han fet de la crítica destructiva un mode de vida. Només sé que socialisme i democràcia van de la mà i que no tots els partits polítics poden dir el mateix. Arriba un moment que comença a ser esgotador escoltar, sempre dels mateixos, les mateixes coses una vegada rera l’altra, sobretot quan rera la crítica no hi ha proposta.
Però enmig de tot aquest batibull d’opinions i crítiques enverinades, portes endins del socialisme hi ha autocrítica, potser no tota la que caldria, no ho sé, però hi és. El PSC ha encetat un nou camí i el temps dirà si és l’encertat o no, però té l’oportunitat d’afermar les noves bases d’un nou projecte engrescador, d’esquerres i catalanista, que ha de recuperar l’espai perdut per a tornar a esdevenir alternativa. I en aquestes darreres hores i veient totes aquestes reaccions, començo a pensar que això és el què a alguns molesta i preocupa.
Contiuem endavant, doncs, i mantiguem el nostre compromís social i de progrés perquè ara més que mai és necessari. El camí no és fàcil i la unitat és indispensable, però és ja l’hora de parlar de futur i d’esperança, i com diu en Martí i Pol:
 “Tot crida a viure, amb el gran risc de sempre, sigui quin sigui el gest amb què ens aculli aquest futur de dubtes i incerteses”.

4 de febr. 2012

NOSOTRAS DECIDIMOS


Hacia atrás, como los cangrejos. Es cierto, cada vez más voces constatan que tendremos que acostumbrarnos a vivir como hace treinta años, son los efectos de esta crisis económica. Pero la cosa es todavía peor. Vamos hacia atrás en derechos y en democracia gracias a la mayoría absoluta del PP,  la última prueba la tenemos en la contrarreforma de la ley del aborto que pretenden llevar a cabo.
Así, resulta que para el PP las mujeres somos seres incapaces de decidir sobre nuestro cuerpo y nuestras vidas y necesitamos la intervención del Estado para ello, eso sí, un Estado gobernado por una derecha recalcitrante que prefiere satisfacer las reclamaciones de sectores religiosos y antiabortistas, por encima de derechos por los que muchas mujeres lucharon hace más de veinte años. El “nosotras parimos, nosotras decidimos” vuelve a estar de actualidad, en este país no acabamos de soltar lastre.
No entiendo como, en pleno siglo 21, un partido político sigue cediendo ante las exigencias de la iglesia y diversos sectores que dicen defender el derecho a la vida. ¿Será que los millones de personas que mueren de hambre en el mundo no tienen derecho a la vida?¿Y no podría la iglesia acabar con estas muertes crueles e injustas de un plumazo? ¿O ninguno de ellos ha visto “Las sandalias del rey pescador”?...cuánta hipocresía!
Me indigna pensar en las consecuencias de esta reforma. Volvemos a los viajes a Londres, sólo para aquellas que puedan permitírselo, claro, volvemos a tener que justificar nuestras decisiones sobre nuestras vidas. Y me indigna escuchar al ministro Gallardón diciendo que esta contrarreforma es lo más progresista que ha hecho en su carrera política. Sobran las palabras ante tales afirmaciones. Si en menos de dos meses éstas son sus propuestas para superar la actual situación de crisis… ¿Qué será lo siguiente?...¿A qué viene tanto retroceso? Sólo se me ocurre pensar que el PP, lejos de querer gobernar, pretende adoctrinar para llevarnos a todas por “el buen camino” y decirnos cuándo y cómo debemos ser madres. Éstos son los efectos de una mayoría absoluta.
Seguimos con la política de prohibir y recortar en lugar de plantearse, en este caso, cuáles son las causas y motivos que llevan a las mujeres de este país a abortar. Las prácticas abortivas seguirán produciéndose, con ésta ley o sin ella. La ley evita situaciones de riesgo para las mujeres que, ante una ley más restrictiva que la de 1.985 como la que pretende el PP, en muchos casos no cumplirán los requisitos y buscarán otros medios y maneras. Aquellas que puedan pagar lo tendrán más fácil, el resto (muchas, si consideramos la actual situación económica) pondrán en riesgo su vida o seguirán adelante con un embarazo no deseado. Una vez más tendremos ciudadanas de primera y de segunda clase.
Señores y señoras del Partido Popular: somos mujeres y somos dueñas de nuestras vidas y nuestras decisiones. Dejen ya de confundir los poderes públicos con los púlpitos, le harán un favor al país.


8 de gen. 2012

Crisi i mentides i viceversa

Aquests primers dies de l’any, a Unitat d’Aran, els hem dedicat a repartir una mica d’il·lusió als més petits que pateixen també els efectes d’aquesta devastadora crisi. La campanya de recollida de joguines “Compartís ua rialha entà Nadau” ha tingut un gran èxit i hem pogut recollir més de dos-cents jocs i joguines gràcies a la col·laboració ciutadana.
Ha estat una experiència única, reconfortant i desoladora a la vegada. El contacte directe amb la nostra realitat social resulta una sacsejada de consciència brutal, perquè, encara que tots sapiguem que hi ha crisi, que les coses no van bé i que hi ha gent que pateix, no és fins que ho palpes amb les teves pròpies mans que en prens total consciència. I és a través d’aquesta consciència que, abans de continuar, vull aprofitar per reconèixer la gran labor que desenvolupen organismes com Càritas o els professionals dels serveis socials, que fan més humana la tragèdia de tantes i tantes famílies.
Realment, i encara que sembli un tòpic, costa poder explicar en paraules què es sent quan regales una joguina a un nen que no ha tingut la sort de poder-ne rebre cap per Nadal, veure la seva rialla i rebre l’agraïment d’un pare a través d’una abraçada i llàgrimes als ulls. Només per això, ha valgut la pena l’esforç.
Ara, passats uns dies i amb les emocions ja controlades, no puc estar-me de fer una reflexió sobre aquesta crisi econòmica, que ja és una crisi social i, també cal dir, una crisi de valors a gran escala. Estem vivint un moment d’una gran complexitat, és cert, però no és menys cert que després d’un any de retallada rera retallada les coses no han millorat gaire, per no dir que van pitjor, i ens trobem amb què la distancia entre clases socials és cada vegada més i més gran, i els drets socials es dilueixen entre discursos fatalistes i opostunistes i el ja famós “no podem fer una altra cosa”. I el més preocupant és que, entre la ciutadania, s’ha instal·lat un sentiment de resignació i tristesa que d’alguna manera  legitima totes les accions que l’oprimeixen encara més. La dreta que ens governa, ara sí ja a tot arreu, s’entesta en crear pobresa a marxes forçoses, com si es tractés d’un intent de provocar a les lleis d’en Darwin per a que sobrevisquin “els més forts”, i en aquest cas “els més forts” són els que tenen el compte corrent més ple.
Aquests darrers dies el president Mas ja ha reconegut que no podrà complir el seu programa electoral i Rajoy, tot i que torna a amagar-se, ja ha plantejat la pujada de l’IRPF que patiran les clases mitjanes. Cap d’ells va dir la veritat durant la campanya electoral, i ara les circumstàncies superen les espectatives que vàren crear.
I a l’Aran tampoc som una excepció a totes aquestes promeses pre-electorals, a les mentides que posen preu als vots de ciutadans i ciutadanes desesperats per un lloc de feina, o que busquen un favor a canvi de la seva papereta.
CDA prometia en el seu programa electoral, per exemple, la creació a Vielha Mijaran de 200 llocs de treball, uns llocs de treball que ningú ha vist encara…és que, també en polítca, les paraules se les emporta el vent? I mentrestant la llista de persones que encara esperen que, aquells que els vàren prometre un lloc de treball al Conselh Generau d’Aran o, simplement, una llicència de pesca, compleixin la seva promesa, va creixent i creixent…Això sí, una bona part dels càrrecs electes i de confiança de la màxima institucio aranesa tenen dos salaris perque compaginen el seu càrrec públic amb una altra feina en altres sectors. Però això sembla que no importa…
Algú em pot acusar ara de demagògia, però és la realitat, encara que pot semblar més aviat una broma de mal gust. La conclusió: la dreta, a tot arreu,  juga amb les esperances i les misèries de les persones, les utilitza per als seus objectius personals i partidistes, i després se n’oblida i mira cap a un altre costat. Ara, allò de “no es lo mismo” serveix per a tothom.
Potser tots aquests dirigents nostres haurien de passar alguna estona al banc dels aliments o, per exemple, fer-se voluntaris de Càritas o de la Creu Roja, per així adonar-se de l’efecte devastador que poden tenir les seves falses promeses i la seva incoherència. És veritat, la crisi no l’han creat els actuals governants aranesos, ni els catalans, ni els espanyols, però no és menys cert que les seves accions i decisions estan ajudant a desintegrar a la societat. A mi m’indigna, i sé que som molts i moltes els què ens sentim així, però com diu Hessel: “La indignació ha d’anar seguida de compromís”. No ens resignem doncs!

14 de nov. 2012

¡Ay, señor, señor!

Alguien debería recordar al acalde de Vielha que confundir partido y país es, además de inmoral, una práctica peligrosa que parte de la base que el ciudadano “no se entera de nada” y, por tanto, tiene nula capacidad de crítica y decisión.
Hoy se publica una entrevista en el Segre al señor Moga. He de reconocer que he tenido que leerla un par de veces, por si se me había pasado el mensaje que el alcalde quería transmitir, pero no he tenido demasiado éxito en el intento. Bueno, cuando hablo de mensaje me refiero a alguna propuesta concreta sobre, por ejemplo, cómo plantar cara a esta feroz crisis o cómo mejorar la calidad de vida de nuestros conciudadanos. De este tipo no lo he encontrado, pero sí que había algún otro mensaje muy claro.
A la pregunta: “Una Catalunya  millor” era el lema de CiU en 2012. ¿Era broma?”, el alcalde responde: “¡Ni mucho menos! En dos años hemos creado un proyecto que nos hace ver que podemos tener una Catalunya mejor”…no sé a qué proyecto se refiere, francamente. Quizás al aumento de hasta el 22’5% del paro en Catalunya o a la aprobación de la reforma laboral por parte del PP y que CiU votó a favor. Bueno, o a lo mejor al aumento de la pobreza en Catalunya hasta ocho puntos por encima de la media europea, o al euro por receta, o a lo mejor a los tres euros para llevar el “tupper” al colegio…sí, podemos tener una Catalunya mejor, de hecho ya la teníamos y CiU la ha aniquilado.
La siguiente pregunta que le hacen al señor Moga: “”La voluntat d’un poble” es el lema de ahora. ¿Todo el pueblo es CiU?” y el alcalde responde: “Catalunya es Catalunya y el 25 debe expresar su voluntad de estar al lado de su presidente o no”. ¡Ay, Señor Moga! las cosas no son así. Estas elecciones, convocadas de manera totalmente irresponsable por su partido para tapar la mala gestión que ha llevado a cabo en la Generalitat, no son un referéndum de apoyo al señor Mas. Que no, CiU no es Catalunya, aunque ustedes quieren que lo parezca. En estas elecciones los ciudadanos y ciudadanas escogerán a quiénes mejor les parezcan para dirigir el país,y lo harán en base a aquellos compromisos que cada partido presenta en su programa electoral. Compromisos que, por desgracia, su partido acostumbra a no cumplir, en Aran ya lo hemos comprobado. Esperemos que puedan perder esta fea costumbre muy pronto, porque de lo contrario habrán jugado con fuego sin tener el extintor cerca.
También le preguntan  si Aran quiere independizarse, a lo que el alcalde de Vielha responde con un tajante “no, Aran forma parte de Catalunya”. Bueno, digo yo que si estamos por el derecho a decidir de Catalunya, deberíamos también estarlo por el de Aran respecto a Catalunya, si llega el caso. O quizás el señor Moga  olvida que los derechos de unos empiezan donde acaban los de otros.
Y finalmente algo que me ha desconcertado: el alcalde asegura que se ha bajado la tasa del agua…no sé, quizá deberíamos preguntar a todos los vecinos y vecinas del municipio a los que les ha llegado ya el recibo del agua de este año…ay, señor, señor!

12 de set. 2012

Talent e umanitat


Deth mèn pas peth Conselh Generau d’Aran en sauvi fòrça boni rebrembes. Siguec ua experiéncia vitau fòrça interessant e tanben profitosa dera que n’aprení un pilèr de causes. Aprení eth valor der esfòrç e deth trabalh, e de coma un corròp de persones, damb era motivacion de besonh, pòden esdevier un equip coesionat e ilusionat capable de dar çò de melhor de cadun. Sauvi tanben un bon recòrd des projèctes e iniciatives qu’amièrem entà dauant e qu’eth temps, quan l’an deishat, s’a encuedat de jutjar.
Un d’aguesti projèctes sigueren, sense dubte, es talhèrs de teatre en aranés. Era sua acuelhuda superèc totes es expectatives e se n’amièren a tèrme diuèrses edicions.
Eth teatre ei un plan bon esturment de dinamizacion e normalizacion dera lengua, ath delà de, coma demostrèren aguesti talhèrs, resultar un potent element de coesion sociau. Malurosament, es actuaus responsables des airaus lingüistics deth Conselh Generau non an volut contunhar damb aguesta iniciativa, tot e era demana existenta, sense mès motiu aparent qu’eth d’èster quauquarren qu’encetèc un aute govèrn de diferent color politic. Ua mòstra mès dera vocacion de servici e dera preocupacion pera lengua des nòsti actuaus governants e des sòns comisaris politics.
Sigue coma sigue, es talents d’auançar dera societat civila son tostemp mès fòrti qu’es premises partidistes, e d’aqueri prumèrs talhèrs de teatre en neishec ua petita companhia, “Persones d’Aran entà toti”, que deman estree era sua dusau òbra “Qui mane ací?” en Barcelona. Tota ua hita, en prumèr lòc entà toti eri, que damb eth sòn esfòrç ac an artenhut, e entara sua directora qu’ac a hèt possible, e en dusau lòc entara nòsta lengua.
E ac an hèt soleti. Sense lèu implicacion dera maxima institucion aranesa, qu’en cap moment a creigut en aguest projècte. Ben, ne en aguest ne en cap, aumens per çò que hè a lengua e cultura. Pròva ne son era encara manca totau e absoluta de cap projècte visible mès d’un an dempús des eleccions, ne ua soleta publicacion en aranés ne cap senhau que mèrque un minim interés en desvolopar era lengua e cultura pròpries d’Aran, mès enlà dera anecdòta.
“Persones d’Aran entà toti”, coma an hèt abantes era gent de “Era cabana” en Les, an encetat un camin que place en mapa eth teatre en aranés, cadun damb eth sòn estil e perspectiva, mès en tot cas damb ua qualitat artistica que melhore damb eth temps.
Des d’aciu donc, felicitats as “Persones d’Aran entà toti” pera perseverància e peth talent. Qu’aqueres emocions que vòlen transméter damb es sòn teatre de conciéncia arriben a tocar era anma d’aqueri que l’an grisa e gelada e que non son capables de veir mès enlà des sòns interèssi, mès pròpris d’un maquiavelisme feudau que deth sègle 21.

27 d’ag. 2012

Ego, me, mei


Una de las cuatro virtudes clásicas de occidente es la prudencia, es decir, actuar de forma justa, adecuada y cautelosa. Es cierto que, a veces, puede resultar dificil aplicarla en nuestras acciones cotidianas, en nuestro día a día, no obstante resulta del todo imprescindible que esté presente, es más, que se ponga en práctica siempre, en el ejercicio de las responsabilidades públicas. Pero esto parece tan sólo teoría cuando de lo que hablamos es de la gestión del síndic Barrera al frente del Conselh Generau d’Aran.
Nadie pone en duda la dificultad de gobernar en tiempos de crisis como los que vivimos, son necesarias grandes dotes de negociación y perseverancia, se debe contar con un equipo preparado y cohesionado capaz de hacer frente a las numerosas dificultades que van apareciendo en el camino. Pero, aunque así sea, la responsabilidad sobre los ciudadanos y ciudadanas y sobre la dignidad y rigor de la institución que se gobierna, deben estar por encima de cualquier otra cuestión partidista y egocéntrica. Eso si realmente se cree que la politica, la gestión pública, es la búsqueda del bien común.
Estos últimos días he podido comprobar como el Conselh Generau ha colocado en diferentes iglesias aranesas una placa con el texto: “El Mgfc. Sindic de Aran, sr. Carlos Barrera Sánchez, inauguró la iluminación ornamental de esta iglesia el día 28 de septiembre de 2012. Actuación financiada por la Fundación Endesa”. Puede sorprender que a finales de agosto ya esté colocada una placa con fecha de finales de septiembre, pero esto sería sólo la anécdota si no se posee toda la información al respecto.
A primeros de abril de 2011, en la anterior legislatura, el Conselh Generau, presidido por el sindic Boya, conseguía firmar un acuerdo de financiación con la Fundación Endesa de 66.000 euros para la iluminación de catorce iglesias del Valle de Arán, cumpliendo así con uno de los objetivos que el anterior equipo de gobierno en el Conselh se había marcado: la difusión y puesta en valor de nuestro patrimonio histórico y cultural.(Ver link)(http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1192&Itemid=98). Más tarde, el 16 de junio, el ya entonces sindic en funciones F. Boya, presidió el acto de encendido de esta iluminación en la iglesia de San Félix de Vilac. (Ver Link) (http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1215&Itemid=98)
Ahora, tras un año y tres meses del actual gobierno del Conselh Generau d’Aran, y tras un más que escaso y gris balance de sus acciones e iniciativas durante este período, el sindic Barrera se otorga el mérito de estas obras. Unas obras que han sido posibles gracias al trabajo de los técnicos y al empeño del anterior gobierno del Conselh, así como evidentemente a la Fundación Endesa. Quizás lo haga, quién sabe, para poder tachar algo de la lista de pendientes, aunque su gobierno no haya tenido nada qué ver y aunque eso suponga un flaco favor a la máxima institución aranesa, que debería estar por encima de los nombres.
Esperemos que, de la misma manera que el hábito no hace al monje, el tiempo que todo lo juzga, sea quien dé o quite razones. Aran y su gente bien lo merecen.

16 d’ag. 2012

Ne aigua!

En mes de seteme harà vint-e-dus ans que comencè a barar en ua còlha de dances tradicionaus araneses. Era curiositat e es ganes me héren a entrar en aguest mon deth folclòre, e coma jo, tantes e tantes persones, joenes e non tant joenes, que dèishen ua part deth sòn temps entà mantíer viues ues dances e ues musiques que, d'ua auta manèra segurament ja non existirien. E non sonque aquerò, es còlhes de dances en Aran s'an convertit damb eth temps en un element primordiau de dinamizacion e integracion culturau e sociau, atau coma en un signe d'identitat pròpri. Ues còlhes que suberviuen gràcies ara volontat des sòns compausants e, sustot des sues direccions, e que non tostemp an recebut eth supòrt de besonh d'institucions e administracions.
Totun aciu son e coma cada ostiu, passegen es sòns espectacles per tota era Val d'Aran, en hèstes majors e actuacions organizades peth Conselh Generau. An darrèr d'an, dançaires e musics animen es places des nòsti pòbles, a on s'i apròpen toristes e autoctòns. Aguestes actuacions corren a cargue deth Conselh Generau, e eth pòble qu'acuelh es dances acostume a arregraïr as còlhes damb un petit refrigèri en acabar era actuacion. Ara ja calerie díder, acostumaue. Entà suspresa, e indignacion tanben, de dançaires, musics, pairs e mairs e membres des còlhes, er Ajuntament de Vielha Mijaran a decidit non convidar as gojats e gojates qu'actuen en Vielha en tot alegar retalhades ena despena. È de díder que, coma membre d'aguestes còlhes e coma còsso der Ajuntament, è sentut vergonha en conéisher aguesta notícia. E ei que resulte lèu un insult entà totes aqueres persones que se dediquen a mantíer viua era nòsta cultura, sense recéber arren a cambi, qu'aguest consistòri, que ven de gastar-se 65.000€ en un Festivau d'Arts Digitaus (que n'a costat ath torn de 150.000€ en totau) non pogue pagar ne un vaso d'aigua a un corròp de persones qu'ajuden a dar a conéisher eth país e dinamizen en pòble en plea sason toristica d'ostiu.
Sonque me quede demanar qu'er equip de govèrn der Ajuntament de Vielha Mijaran tròbe lèu eth nòrd, pr'amor qu'ara madeish da era imatge d'anar totaument ara deriva. Quin prètz a ua caisha de refresqui?

23 de maig 2012

Blancaflor ei mòrta!

Blancaflor, era eroïna dera legenda d’Era Maladeta, simbèu d’esfòrç, coratge, amor, tolerància, solidaritat, aunestetat, a passat a melhor vida.
Er actuau govèrn de Convergéncia Democratica Aranesa en Conselh Generau d’Aran a decidit eliminar es Prèmis 17 de junh, es prèmis nacionaus d’Aran, des quaus Blancaflor n’ère eth guerdon. Aguesti prèmis neisheren en 2008 damb er objectiu de reconéisher eth trabalh e esfòrç de persones e collectius enes airaus dera cultura, der espòrt, era promocion economica e era accion sociau. Uns prèmis qu’artenheren era implicacion  e complicitat dera ciutadania, que damb es sòns vòts decidien as premiadi. Aguesti guerdons s’entregauen era vesilha dera Hèsta d’Aran, amassa damb es prèmis literaris, en encastre de Mijaran. Un acte e un lòc que dignificauen encara mès era hèsta deth 17 de junh.
Mès tot aquerò, malurosament, ja ei istòria. E, peth moment, sense que se’n coneishe eth motiu oficiau. Totun, era justificacion “off the record” ei ben clara: tot aquerò qu’age encetat er anterior govèrn d’Unitat d’Aran a de desparéisher pr’amor qu’ei mau hèt e non servís entad arren, encara qu’açò sigue en detriment deth pròpri país e des sòns ciutadans. En son exemples tanben eth parc de léser en Plan Batalhèr o era non metuda en foncionament encara deth Parc deth Portilhon o deth Centre d’Innovacion de Casau. Toti eri projèctes damb vision de futur, ua vision que a CDA quede clar que li manque.
Tot ena vida qu’ei melhorable, e segurament es Prèmis 17 de junh tanben ne podien èster. Totun me còste compréner aguesta manèra de hèr es causes tant primària e incoerenta. E digui incoerenta pr’amor que pensi qu’un partit que parle dera identitat nacionau coma se sonque siguesse dera sua proprietat e que, massa soent, s’embolique ena bandèra entà justificar es sòns actes, prescindisque d’uns prèmis coma aguesti, que volien representar eth coratge e eth valor d’un pòble coma eth nòste, que reconeish as sòns ciutadans eth trabalh que desvolopen en favor dera societat, non a mès explicacion qu’era dera “vendetta” politica e era de voler aplicar era teoria dera tèrra cremada. Ei eth personalisme portat ar extrem mès ridicul, ei méter eth govèrn ath servici deth partit e non pas eth deth govèrn ath servici dera societat. E en aguest cas era excusa dera crisi economica non justifique guaire er hèt, eth reconeishement non a de besonh sòs ne granes inversions, sonque a de besonh volontat. Ei francament trist.
Non voi pas qu’açò s’interprète coma ua reaccion infantila a ua accion que, encara que legitima, me permeteratz que diga qu’ei francament qüestionabla, encara que pensi qu’ara, enes difícils e complicadi moments que mos a tocat víuer, es govèrns mès que jamès an de prebotjar es valors que Blancaflor e aguesti Prèmis 17 de junh representauen: er esfòrç, era solidaritat, eth coratge…Totun aquerò entar actuau govèrn deth Conselh Generau d’Aran non ei important, a mès valor arrasa’c tot encara que non i age alternativa. E aquerò ei çò que mès m’entristís, tot ei melhorable e arren ne arrés imprescindible, mès en tot cas i a d’auer ua auta opcion, un plan B…mès non ei atau, non i a projècte, ne ambicion, ne responsabilitat. Sonque qu’auem hum. Sòrt n’i a totun de qu’era nòsta societat civila, encara se botge e innòve, de qu’es professionaus que trabalhen dia darrèr de dia entà qu’era ahlama non s’amòrte non se dèishen portar per aguest còp d’aire de deishadesa e grisor. Aué, totun, Còrdehèr, eth pèrfid gigant que perseguic a Blancaflor entà sosmeter-la, a artenhut eth sòn objectiu. Blancaflor ei mòrta e dilhèu n’i aurà que la traparàn de mens. Se mès non m’agradarie pensar qu’eth sòn esperit mos acompanharà tostemp, Aran atau ac merite.

30 d’abr. 2012

¡No somos azules!


"Vivimos malos tiempos", es seguramente una de las frases más repetidas de la década. La apatía, la desconfianza y la tristeza se han instalado en nuestro día a día de tal forma que nuestra sociedad se ha convertido en la sociedad del miedo y la inseguridad.  Y ya se sabe: miedo y bienestar no combinan bien.
Parece pues que la esperanza ha desaparecido de nuestras vidas y que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, incluso los hay que se atreven a decir que nos lo hemos buscado por arriesgar demasiado… pero resulta ya evidente que esta actitud no nos va a ayudar para nada.  De hecho nuestra tristeza y desmotivación son el combustible ideal de todos aquellos que aprovechan que no estamos en guardia para embestir y atacar sin ningún tipo de prejuicio aquello que tanto costó conseguir: nuestros derechos. Y nos están ganando la partida. Por eso debemos reaccionar.
Desde aquí reivindico pues nuestro derecho a ser optimistas, porque ahora más que nunca necesitamos una dosis de ilusión y esperanza inyectada directamente en vena para despertar de esta pesadilla de una vez. Y es que ya hemos comprobado que viendo la botella medio vacía no hemos llegado muy lejos.
Somos capaces de levantarnos y hacernos escuchar. Juntos podemos hacer que el mundo sea un lugar más justo y solidario, que no niegue la ayuda a quien la necesita de verdad ni convierta al rico en más rico y al pobre en más pobre. Un mundo menos líquido, más auténtico.
Porque así nos quieren, hundidos en nuestras miserias, abatidos y sin energía para reaccionar. Azules, tristes y sin aliento. No nos resignemos,  ¡no somos azules!

21 d’abr. 2012

Imaginacion, se vos platz!


Aguest mes de mai harà un an des eleccions municipaus e ath Conselh Generau d’Aran enes que CDA passèc a governar ena maxima institucion aranesa. Cèrtament a estat un an complicat pr’amor dera crisi economica e sociau que patim e qu’a condicionat en bona mesura es accions des administracions estataus e autonomiques, e tanben dera administracion aranesa. Totun, dempús des mesi passadi me resulte inevitable plantejar era qüestion de s’era crisi economica ei finaument eth motiu o comence a èster dejà era excusa entara inaccion e eth desinterés.
En moments de restriccions economiques es prumèrs airaus que se’n resenten son es dera cultura, ei eth prumèr lòc a on es recorsi se retalhen. Ei atau. Mès, se quauquarren a de bon eth mon dera cultura e dera creacion, ei que, a manca de sòs, era imaginacion resulte eth melhor aliat. Crear hilat, prebotjar era participacion ciutadana e der associacionisme culturau pòt èster ua bona medecina entà contrarrestar era manca de recorsi e poder amiar entà deuant ua politica culturau solida e definida. Totun, malurosament de tot açò, dempús d’un an, non n’i a ne rastre: ne imaginacion, ne creativitat, ne projècte. Se me hè fòrça trist e sorprenent que, en un an de govèrn convergent en Conselh Generau d’Aran era produccion culturau e literària per part dera maxima institucion a estat nula. Arren. Ne tansevolh s’a organizat cap activitat entà celebrar eth dia deth libre aguest 23 d’abriu, ua celebracion que sonque se harà visible gràcies ath trabalh de Lengua Viua. A on ei eth projècte culturau e lingüistic der actuau govèrn deth Conselh Generau? Quini objectius an? Per qué non se visualizen?
Aumens a jo me desconcèrte fòrça qu’era cultura e era lengua, que son era rason d’èster des nòstes institucions e dera nòsta identitat coma pòble, age un papèr tant e tant praube laguens d’aguest govèrn que tanti viatges s’a autodefinit coma nacionalista. E era manca de sòs non acabe d’èster ua rason massa convincenta.
Des d’aciu les encoratgi entà qu’ac sagen, entà que placen ara cultura, en sòn significat mès ampli, e ara lengua pròpria d’Aran en lòc que meriten e acaben per hèr aunor ath trabalh e esfòrç de tantes e tantes persones d’aguest país que trabalhen desinterassadament entà mantier-les viues. Pr’amor que meritam un govèrn motivat, valent e actiu, e non pas un govèrn gris e amortat.

15 de febr. 2012

José Saramago:
Nosotros tenemos razón, la razón que asiste a quien propone que se construya un mundo mejor antes de que sea demasiado tarde, pero o no sabemos transmitir a los demás lo que es substantivo en nuestras ideas, o chocamos con un muro de desconfianzas, de prejuicios ideológicos o de clase que, si no logran paralizarnos completamente, acaban, en el peor de los casos, por suscitar en ...muchos de nosotros dudas, perplejidades, esas sí paralizadoras. Si el mundo alguna vez consigue a ser mejor, solo habrá sido por nosotros y con nosotros. Seamos más concientes y estemos orgullosos de nuestro papel en la Historia. Hay casos en que la humildad no es buena consejera. Que se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste.

5 de febr. 2012

Reflexió


No sé si Rubalcaba serà un bon secretari general del PSOE, ni si Chacón ho ha fet tot tant malament, ni si tot plegat és tant desastrós per al PSC com alguns diuen o voldrien...n’hi ha que han fet de la crítica destructiva un mode de vida. Només sé que socialisme i democràcia van de la mà i que no tots els partits polítics poden dir el mateix. Arriba un moment que comença a ser esgotador escoltar, sempre dels mateixos, les mateixes coses una vegada rera l’altra, sobretot quan rera la crítica no hi ha proposta.
Però enmig de tot aquest batibull d’opinions i crítiques enverinades, portes endins del socialisme hi ha autocrítica, potser no tota la que caldria, no ho sé, però hi és. El PSC ha encetat un nou camí i el temps dirà si és l’encertat o no, però té l’oportunitat d’afermar les noves bases d’un nou projecte engrescador, d’esquerres i catalanista, que ha de recuperar l’espai perdut per a tornar a esdevenir alternativa. I en aquestes darreres hores i veient totes aquestes reaccions, començo a pensar que això és el què a alguns molesta i preocupa.
Contiuem endavant, doncs, i mantiguem el nostre compromís social i de progrés perquè ara més que mai és necessari. El camí no és fàcil i la unitat és indispensable, però és ja l’hora de parlar de futur i d’esperança, i com diu en Martí i Pol:
 “Tot crida a viure, amb el gran risc de sempre, sigui quin sigui el gest amb què ens aculli aquest futur de dubtes i incerteses”.

4 de febr. 2012

NOSOTRAS DECIDIMOS


Hacia atrás, como los cangrejos. Es cierto, cada vez más voces constatan que tendremos que acostumbrarnos a vivir como hace treinta años, son los efectos de esta crisis económica. Pero la cosa es todavía peor. Vamos hacia atrás en derechos y en democracia gracias a la mayoría absoluta del PP,  la última prueba la tenemos en la contrarreforma de la ley del aborto que pretenden llevar a cabo.
Así, resulta que para el PP las mujeres somos seres incapaces de decidir sobre nuestro cuerpo y nuestras vidas y necesitamos la intervención del Estado para ello, eso sí, un Estado gobernado por una derecha recalcitrante que prefiere satisfacer las reclamaciones de sectores religiosos y antiabortistas, por encima de derechos por los que muchas mujeres lucharon hace más de veinte años. El “nosotras parimos, nosotras decidimos” vuelve a estar de actualidad, en este país no acabamos de soltar lastre.
No entiendo como, en pleno siglo 21, un partido político sigue cediendo ante las exigencias de la iglesia y diversos sectores que dicen defender el derecho a la vida. ¿Será que los millones de personas que mueren de hambre en el mundo no tienen derecho a la vida?¿Y no podría la iglesia acabar con estas muertes crueles e injustas de un plumazo? ¿O ninguno de ellos ha visto “Las sandalias del rey pescador”?...cuánta hipocresía!
Me indigna pensar en las consecuencias de esta reforma. Volvemos a los viajes a Londres, sólo para aquellas que puedan permitírselo, claro, volvemos a tener que justificar nuestras decisiones sobre nuestras vidas. Y me indigna escuchar al ministro Gallardón diciendo que esta contrarreforma es lo más progresista que ha hecho en su carrera política. Sobran las palabras ante tales afirmaciones. Si en menos de dos meses éstas son sus propuestas para superar la actual situación de crisis… ¿Qué será lo siguiente?...¿A qué viene tanto retroceso? Sólo se me ocurre pensar que el PP, lejos de querer gobernar, pretende adoctrinar para llevarnos a todas por “el buen camino” y decirnos cuándo y cómo debemos ser madres. Éstos son los efectos de una mayoría absoluta.
Seguimos con la política de prohibir y recortar en lugar de plantearse, en este caso, cuáles son las causas y motivos que llevan a las mujeres de este país a abortar. Las prácticas abortivas seguirán produciéndose, con ésta ley o sin ella. La ley evita situaciones de riesgo para las mujeres que, ante una ley más restrictiva que la de 1.985 como la que pretende el PP, en muchos casos no cumplirán los requisitos y buscarán otros medios y maneras. Aquellas que puedan pagar lo tendrán más fácil, el resto (muchas, si consideramos la actual situación económica) pondrán en riesgo su vida o seguirán adelante con un embarazo no deseado. Una vez más tendremos ciudadanas de primera y de segunda clase.
Señores y señoras del Partido Popular: somos mujeres y somos dueñas de nuestras vidas y nuestras decisiones. Dejen ya de confundir los poderes públicos con los púlpitos, le harán un favor al país.


8 de gen. 2012

Crisi i mentides i viceversa

Aquests primers dies de l’any, a Unitat d’Aran, els hem dedicat a repartir una mica d’il·lusió als més petits que pateixen també els efectes d’aquesta devastadora crisi. La campanya de recollida de joguines “Compartís ua rialha entà Nadau” ha tingut un gran èxit i hem pogut recollir més de dos-cents jocs i joguines gràcies a la col·laboració ciutadana.
Ha estat una experiència única, reconfortant i desoladora a la vegada. El contacte directe amb la nostra realitat social resulta una sacsejada de consciència brutal, perquè, encara que tots sapiguem que hi ha crisi, que les coses no van bé i que hi ha gent que pateix, no és fins que ho palpes amb les teves pròpies mans que en prens total consciència. I és a través d’aquesta consciència que, abans de continuar, vull aprofitar per reconèixer la gran labor que desenvolupen organismes com Càritas o els professionals dels serveis socials, que fan més humana la tragèdia de tantes i tantes famílies.
Realment, i encara que sembli un tòpic, costa poder explicar en paraules què es sent quan regales una joguina a un nen que no ha tingut la sort de poder-ne rebre cap per Nadal, veure la seva rialla i rebre l’agraïment d’un pare a través d’una abraçada i llàgrimes als ulls. Només per això, ha valgut la pena l’esforç.
Ara, passats uns dies i amb les emocions ja controlades, no puc estar-me de fer una reflexió sobre aquesta crisi econòmica, que ja és una crisi social i, també cal dir, una crisi de valors a gran escala. Estem vivint un moment d’una gran complexitat, és cert, però no és menys cert que després d’un any de retallada rera retallada les coses no han millorat gaire, per no dir que van pitjor, i ens trobem amb què la distancia entre clases socials és cada vegada més i més gran, i els drets socials es dilueixen entre discursos fatalistes i opostunistes i el ja famós “no podem fer una altra cosa”. I el més preocupant és que, entre la ciutadania, s’ha instal·lat un sentiment de resignació i tristesa que d’alguna manera  legitima totes les accions que l’oprimeixen encara més. La dreta que ens governa, ara sí ja a tot arreu, s’entesta en crear pobresa a marxes forçoses, com si es tractés d’un intent de provocar a les lleis d’en Darwin per a que sobrevisquin “els més forts”, i en aquest cas “els més forts” són els que tenen el compte corrent més ple.
Aquests darrers dies el president Mas ja ha reconegut que no podrà complir el seu programa electoral i Rajoy, tot i que torna a amagar-se, ja ha plantejat la pujada de l’IRPF que patiran les clases mitjanes. Cap d’ells va dir la veritat durant la campanya electoral, i ara les circumstàncies superen les espectatives que vàren crear.
I a l’Aran tampoc som una excepció a totes aquestes promeses pre-electorals, a les mentides que posen preu als vots de ciutadans i ciutadanes desesperats per un lloc de feina, o que busquen un favor a canvi de la seva papereta.
CDA prometia en el seu programa electoral, per exemple, la creació a Vielha Mijaran de 200 llocs de treball, uns llocs de treball que ningú ha vist encara…és que, també en polítca, les paraules se les emporta el vent? I mentrestant la llista de persones que encara esperen que, aquells que els vàren prometre un lloc de treball al Conselh Generau d’Aran o, simplement, una llicència de pesca, compleixin la seva promesa, va creixent i creixent…Això sí, una bona part dels càrrecs electes i de confiança de la màxima institucio aranesa tenen dos salaris perque compaginen el seu càrrec públic amb una altra feina en altres sectors. Però això sembla que no importa…
Algú em pot acusar ara de demagògia, però és la realitat, encara que pot semblar més aviat una broma de mal gust. La conclusió: la dreta, a tot arreu,  juga amb les esperances i les misèries de les persones, les utilitza per als seus objectius personals i partidistes, i després se n’oblida i mira cap a un altre costat. Ara, allò de “no es lo mismo” serveix per a tothom.
Potser tots aquests dirigents nostres haurien de passar alguna estona al banc dels aliments o, per exemple, fer-se voluntaris de Càritas o de la Creu Roja, per així adonar-se de l’efecte devastador que poden tenir les seves falses promeses i la seva incoherència. És veritat, la crisi no l’han creat els actuals governants aranesos, ni els catalans, ni els espanyols, però no és menys cert que les seves accions i decisions estan ajudant a desintegrar a la societat. A mi m’indigna, i sé que som molts i moltes els què ens sentim així, però com diu Hessel: “La indignació ha d’anar seguida de compromís”. No ens resignem doncs!